La pluja va humitejar l’aire amb molt poc temps. El so del impacte de l’aigua amb el quitrà em va produir un calfred que, molt a poc a poc, em va recórrer tot el cos. En aquella habitació ja només hi quedàvem el cambrer, ella, jo i vagues notes d’un jazz descafeïnat.

Portàvem ja diverses hores: conversant, besant-nos o simplement mirant-nos l’un a l’altre. I, sincerament, no sé si era a causa dels efectes del alcohol o del fet de conversar en una altra llengua o simplement de que passaven de les dues de la matinada, però jo em sentia extremadament bé, sense tensions. De fet, aquella nit vaig perdre molt més que tensions: vaig perdre la inspiració, la racionalitat, la consciència i la noció del temps. Sentia que podia complir amb tot el que volgués. El seu bes de la mort m’hipnotitzà completament.

Aquella nit, em vaig adormir amb els ulls entreoberts i amb un somriure tort a la cara. Pel matí, tenia ressaca.

Vaig intentar contactar amb ella durant la setmana següent. No hi va haver mai resposta. No ens havíem deixat cap direcció. Cap número de telèfon. Cap mena d’esperança de tornar-nos a veure. Simplement el record.

No va ser fins al cap d’un més quan la vaig veure arrastrar-ne a un altre. Compartia un caràcter enganxós i dolç que em resultava familiar. Fuck.